Select Page
El secret de Christine Falls / El Secreto de Christine

El secret de Christine Falls / El Secreto de Christine

El secret de Christine Falls

Inici » Arxius de octubre 2023

Aquest mes llegim:

El secret de Christine Falls / El Secreto de Christine de Benjamin Black

Editorials: Brumera i Alfaguara

(El llibre el podeu trobar a EBiblio)

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè el seu autor John Banville, que quan escriu novel.la negra es disfressa de Benjamin Black, és un dels autors més interessants i prolífics de l’actualitat i acostar-nos a les seves novel.les negres és una forma de descobrir-lo

  • Perquè ens agrada proposar cada any una novel.la negra d’aquelles en les quals endevinar “qui és l’assassí” no és el més important. Ens interessen les novel.les que intenten explicar un món, una societat concreta, un moment històric determinat

  • Perquè Benjamin Black s’endinsa en un moment i en un lloc poc explorat i molt interessant: la Irlanda dels anys 50. Acaba de passar la guerra, hi ha tensions internes, la omnipresència i omnipotència de l’església catòlica la converteix en el Poder més important del país i això crea un estat de coses interessant i terrible.

  • Perquè l’autor crea un personatge, el patòleg Quirke, que fa reviure els vells detectius com Marlowe des del punt de vista diguem-ne estètic, però la història del qual, que anem esbrinant poc a poc, llibre a llibre, forma part d’una història fosca i terrible que els irlandesos encara miren de superar.

  • Perquè aquest llibre és el primer d’aquesta sèrie i estem convençuts que els amants de la novel.la negra, o fosca, o com li vulgueu dir, si no coneixien Quirke, voldran seguir llegint, per conèixer-lo millor.

 

Un tastet....

No eren els morts allò que semblava inquietant a Quirke, sinó els vius. Quan va entrar al dipòsit molt després de la mitjanit i va veure-hi Malachy Griffin, va notar un calfred a l’espinada que resultaria profètic, un tremolor dels tràngols que vindrien. Mal era al despatx de Quirke, assegut a l’escriptori. Quirke va aturar-se a la sala dels cossos, a les fosques, entre les formes amortallades damunt els carretons, i el mirà per la porta oberta. Estava assegut d’esquena a la porta, inclinat endavant, concentrat, amb les ulleres de muntura d’acer, el llum de taula il·luminant-li la banda esquerra de la cara i projectant una lluïssor rosa i rabiosa que li traspassava la cloïssa de l’orella. Tenia una fitxa oberta damunt la taula, davant seu, i hi escrivia amb una dificultat peculiar. Això hauria resultat més estrany a Quirke si no hagués estat borratxo. L’escena li il·luminà un record de quan tots dos anaven junts a escola, sorprenentment clar, de Mal, concentrat com ara, assegut davant un escriptori entre cinquanta fervorosos alumnes més en una gran sala en silenci, amb un raig de llum que queia de biaix sobre ell procedent d’una finestra elevada. Un quart de segle després encara tenia aquell cap de foca llis de cabells negres engominats, escrupolosament pentinats i amb la ratlla de tiralínies.

En notar una presència darrere seu, Mal va tombar la cara i forçà la vista per inspeccionar la foscor tenebrosa de la sala de cadàvers. Quirke va esperar-se un moment i aleshores avançà, amb certa inestabilitat, cap a la llum de la porta.

Quirke –va dir Mal, reconeixent-lo amb alleujament i deixant anar un sospir exasperat–. Per l’amor de Déu.

Mal anava d’etiqueta, però inusitadament descordat: el corbatí desfet i el coll de la camisa blanca obert. Quirke, tot furgant a les butxaques per trobar les cigarretes, el contemplà, i va fixar-se en la manera com posava ràpidament l’avantbraç damunt la fitxa per tal d’amagar-la, i allò tornà a recordar-li l’escola.

Treballes fins tard? –preguntà Quirke, i féu un somriure torçat; l’alcohol li permetia de pensar que era una mostra d’enginy.

Què fas aquí? –va dir Mal, massa fort, sense fer cas de la pregunta.

Va empènyer amunt les ulleres sobre el pont humit del nas amb un cop de capciró. Estava nerviós. Quirke assenyalà el sostre.

Una festa –va dir–. A dalt.

Mal va fer cara d’especialista, amb el front imperiosament arrugat.

Festa? Quina festa? –Brenda Ruttledge –va respondre Quirke–. Una de les infermeres. El comiat.

Les arrugues del front de Mal s’aprofundiren.

Ruttledge? Tot d’una, Quirke s’avorrí. Va preguntar si Mal tenia una cigarreta, perquè li semblava que no en tenia cap de seva, però Mal tampoc no féu cas d’aquesta pregunta. Va posar-se dret, arrossegant hàbilment la fitxa, encara intentant amagar-la sota el braç. Quirke, tot i que va haver d’esforçar-se, va veure el nom gargotejat amb lletres grosses a mà al damunt: Christine Falls. L’estilogràfica de Mal era sobre l’escriptori, una Parker, grassa i negra i llustrosa, amb plomí d’or, sens dubte, vint-i-dos quirats, i més si era possible; Mal tenia gust per les coses riques, era una de les seves poques debilitats.

Data:

30 de novembre de 2023
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

Fundamentos de biología para psicólogos (1ª parte)

Fundamentos de biología para psicólogos (1ª parte)

Fundamentos de biología para psicólogos

(1ª parte)

 

El curs és una introducció als fonaments de Biologia que seran necessaris per a que un estudiant del grau de Psicologia pugui realitzar un seguiment correcte de les assignatures de l’àrea de Psicobiologia, fonamentalment l’assignatura de Fonaments de Psicobiologia.

Consta de dues parts:

1a part: 

– La Psicobiologia.
– L’Evolució.
– Organització general del sistema nerviós.

2a part: La matrícula de la 2ª part s’obrirà al febrer-març de 2024

– Sistema Nerviós Central: Organització anatomofuncional.
– Filogènia del Sistema Nerviós.

Programa
Divendres 24 de novembre de 2023

17:00 a 20:00 hores

– La Psicobiologia.
– L’Evolució.
– Organització general del sistema nerviós.

 

 

Hores lectives:

3 hores

Data:

divendres 24 de novembre de 2023

Horari:

17:00-20:00h

Lloc:

UNED Barcelona

Av. Río de Janeiro, 56-58

08016 Barcelona

Inscripció:

12 €

Devolució de l’import de la inscripció:
– S’efectuarà únicament si se sol·licita amb almenys 3 dies hàbils d’antelació al dia de començament de l’activitat, i sempre justificada per causes de malaltia o incompatibilitat laboral sobrevinguda, per al que l’alumne haurà de presentar la documentació que així ho acrediti.

– Una vegada començat el curs no es realitzaran devolucions.
– Es podrà anul·lar un curs sí concorren condicions excepcionals relacionades amb aspectes docents o d’infraestructura econòmica i material que impedeixin la seva correcta celebració. En tal cas, l’alumne tindrà un termini de 3 mesos des de la data de cancel·lació, per a sol·licitar la devolució de l’import de la matrícula.

Ponent:

Javier Vázquez Correa. Professor-tutor de la Facultat de Psicologia del C.A. UNED Província de Barcelona

A qui va adreçat:

Estudiants de primers cursos de Psicologia.

Objetius:

L’objectiu del curs és proporcionar una introducció als coneixements vertebrals de Biologia necessaris per cursar les assignatures de l’àrea de Psicobiologia del Grau en Psicologia i fomentar el seu aprenentatge mitjançant els recursos proporcionats durant el curs.

Metodologia:

Es realitzaran exposicions magistrals dels continguts que conformen el temari del curs amb el suport de diferents recursos multimèdia (vídeos, animacions, etc.).


Informació del Centre

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
suportestudiant@barcelona.uned.es

Loxandra

Loxandra

Loxandra

Inici » Arxius de octubre 2023

Aquest mes llegim:

Loxandra de María Iordaniu

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè creiem que la Maria Iordanidu és una escriptora que hauria de ser més coneguda i,no obstant, només ara comencen a arribar a nosaltres els seus llibres gràcies a unes traduccions molt acurades.
  • Perquè l’autora va ser testimoni, i així ho demostren els seus llibres, d’una època de la història encara poc coneguda i terriblement important per l’esdevenir europeu.
  • Perquè estem segurs que ens enamorarem del personatge de Loxandra, una dona excepcional i que al mateix temps exemplifica a moltes dones que vàren viure una situació similar. L’autora es basa en la vida de la seva àvia per explicar-nos la Loxandra.
  • Perquè creiem que aquesta novel.la d’apariència fàcil, aporta més complexitat de la que sembla en un primer moment i ens durà a llegir les seves altres novel.les.

 

Un tastet....

Dice Loxandra que vino al mundo en Constantinopla, en tiempos del sultán Abdül-Mecit, «que mala muerte tenga…».

—Shhh, cállate, Loxandra, nos perderás.

—¡Oh, que Dios conceda larga vida al sultán AbdülMecit, mal rayo lo parta!

—Shhh, calla de una vez. ¿Te has vuelto loca para gritar así?

Pero Loxandra no está gritando. ¿O sí? No, está hablando en voz baja. Pero la voz baja de Loxandra resuena como una campana de Santa Sofía. Sólo los muertos no la oyen. Una voz muy grande y sonora tiene la bendita y no la puede modular.

Todo en ella es grande. Una voz grande, un corazón grande, un estómago grande, un apetito grande. Pies grandes con arco y tobillos finos, una buena base para sostener su cuerpo grande sobre la tierra. Grandes manos patriarcales, ortodoxas. Manos para ser besadas. Dedos largos y torneados, hechos para bendecir y emanar la fragancia del mahalebi y del incienso. Manos hechas para dar. «Servíos, comed», invitan sus manos abiertas sobre la mesa. «Que comas, te estoy diciendo. ¡Eso que te serviste no es nada!».

Pero sobre todo, las manos de Loxandra están hechas para cargar a los recién nacidos. Su palma parece un trono cuando abraza las nalguitas del bebé, lo levanta en alto y le canta…

Tajtiri, tajtir,

tajtiririrí, tajtiririrí,

¿adónde vas así?

Por un puñadito de ajonjolí.

¿Cuántos niños se habrán criado entre esas manos? Primero sus dos hermanos pequeños, al morir su madre. Luego el huérfano de la tía Katina. Luego sus cuatro hijastros y, por último, sus dos hijos.

Dimitrós era viudo cuando Loxandra se casó con él. Era un viudo con cuatro hijos: Epaminondas, Theódoros, Yorgos y Agathó, que todavía usaba pañales.

«Mamá» la llamó Agathó en cuanto comenzó a hablar. «Mamá» la llamó de inmediato Yorgos, que entonces debía haber tenido unos dos años. El mayor, Epaminondas, que tenía catorce, la llamó «tata», sólo Theódoros la mortificó mucho al principio. Cuando su padre estaba presente no la llamaba de ninguna manera, pero cuando no andaba por allí, se dirigía a ella con desprecio llamándola «doña Loxandra».

—Estás mejor en tu cocina, doña Loxandra.

—Si quisiera estar en la cocina, ¿te pediría permiso?

—Y momentos después, acariciándole la cabeza—: A ver, mi hijito, a ver, mi pachá. Tómate estos polvitos, tómate tu quinina para que te cures.

—Lárgate de mi cuarto. Tu lugar está en la cocina.

¿Ah, sí? Aquel día Loxandra pescó a Theódoros por la nariz, se la apretó con toda su alma y en cuanto el niño abrió la boca para respirar, le vació la quinina en la lengua. Acto seguido abandonó la habitación. Lo dejó encerrado dentro, para bien o para mal, y comenzó a bajar pesadamente la escalera gritando:

—¡Estás hecho todo un bashi-bozuk aquí dentro! ¿Eh? ¡Espérate y verás lo que voy a hacer contigo!

Pero en cuanto entró en la cocina encendió una hornilla para prepararle al muchacho el halvás que tanto le gustaba. Ése fue su primer enfrentamiento con Theódoros. Luego vino otro, y luego otro más, hasta que un buen día llegaron a las manos. Por aquel entonces Theódoros era un chico robusto de unos doce años y Loxandra se las vio negras, porque en medio de la pelea la pobre intentaba no hacerle daño, mientras el otro la golpeaba en el estómago y en el pecho.

—Óyeme tú…

—Y al cabo de un ratito, más alto—: ¡Óyeme!…

—Se enfureció Loxandra. Se le montó encima y le clavó los hombros contra el suelo—. Quieto… ¡Quieto te digo! Condenado muchachito. ¡Diablo sinvergüenza! Te voy a matar. ¡Ah! A Loxandra ese «¡Ah!» le salía stacatto. Lo lanzaba de la laringe a la cara del interlocutor como un garbanzo tostado, y uno sentía el golpetazo en la frente. Aquello quería decir «Se me ha acabado la paciencia».

Después del incidente, Theódoros esperaba un castigo de su padre y se sorprendió mucho al darse cuenta de que Loxandra no le dijo nada a Dimitrós. Tiempo después volvió a sorprenderse cuando Loxandra, por su cumpleaños, le cosió un bonito traje. Y más tarde se sorprendió de nuevo cuando Loxandra vendió un terrenito que tenía en Prínkipo1 para que Theódoros pudiera inscribirse como interno en Galatasaray y estudiar, ya que así lo deseaba su padre.

Cuando al terminar el primer cuatrimestre Theódoros volvió a casa a pasar las vacaciones de Navidad, Loxandra se precipitó a su encuentro y con las manos llenas de harina le dio la bienvenida en mitad de la calle. Eran tales sus gritos de alegría que los vecinos, asustados, se asomaron por las ventanas para ver qué estaba pasando. Theódoros se lanzó a sus brazos y le dijo «tata». A partir de entonces empezó a llamarla «tata». Y nunca más volvió a mortificarla ni a contrariarla

Data:

26 d’octubre de 2023
de 18:00 a 20:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aules 6 – 7

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Inscriu-te

Més informació al Centre:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es