Select Page
Llibres electrònics de la Biblioteca: accés i consulta

Llibres electrònics de la Biblioteca: accés i consulta

La Biblioteca de la UNED posa al teu abast una àmplia col·lecció de llibres electrònics. Aquesta sessió té com a objectiu facilitar a l’estudiant l’accés i la consulta dels llibres electrònics i conèixer el funcionament de les diferents plataformes que està subscrita la Biblioteca.

Objectius:

• Conèixer les col·leccions de llibres electrònics que ofereix la Biblioteca
• Aprendre a localitzar els llibres electrònics i accedir a la seva consulta
• Conèixer les principals plataformes que la Biblioteca de la UNED està subscrita
• Conèixer les diferents opcions de consulta: en línia i/o descàrrega

A qui va adreçat:

Estudiants de la UNED de grau, màster i curs d’accés

PROGRAMA

• Col·lecció de llibres electrònics de la Biblioteca de la UNED: localització, accés i consulta.​

• Plataformes de llibres electrònics:

• Ebook Central
• e-BUNED
• Ingebook
• UNEBOOK

• Cercador de Bibliografia recomanada de la UNED: Quins llibres recomanats tenen accés electrònic?

Idioma:

Català / Castellà (consulta la informació específica de cada Jornada)

Hores lectives:

2,5 hores

Ponent:

Mireia Roig, responsable de la Biblioteca de Barcelona

Modalitat:

En línia en directe i diferit. Aplicació TEAMS

Inscripció gratuïta:

dilluns 25 de novembre de 2024 – 10:30h (idioma: castellà)

dilluns 2 de desembre de 2024 – 10:30h (idioma: català)

 

 

 

Per a més informació:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
suportestudiant@barcelona.uned.es

Club de lectura: La mestra i la Bèstia

Club de lectura: La mestra i la Bèstia

La mestra i la Bèstia

Inici » Arxius de novembre 2024

Aquest mes llegim:

La mestra i la Bèstia d’Imma Monsó (amb presència de l’autora)

Editorial:

Anagrama

Per què hem triat aquest llibre?

  • Perquè l’Imma Monsó és una vella coneguda del nostre Club de Lectura i ens encantarà retrobar-nos amb ella i parlar tots plegats de la seva darrera novel.la.
  • Perquè La mestra i la Bèstia ens enfronta a molts temes que formen part de la nostra història recent: el paper de la dona, els silencis familiars, allò del que no s’ha de parlar, la por…
  • Perquè, al mateix temps vol donar llum a una època fosca i no massa explicada per mediocre i trista: la postguerra dels anys 50-60.
  • Perquè la Severina s’acaba convertint, al mateix temps, en un personatge singularíssim i en un símbol de la ingenuïtat exigida a l’educació de la dona d’aquell temps.
  • Perquè ens explica el món que, possiblement, molt dels nostres pares i avis van amagar.
  • Perquè, des del punt de vista formal és, com totes les novel.les de l’autora, impecable tant pel que fa a la manera en la qual narra la història, com en la llengua en la que ho fa: acurada i precisa, que sap ser col.loquial quan cal, i reflectir, exactament, les contradiccions en l’ús de la llengua a l’època.

Un tastet....

1

La tarda que la futura mestra de Dusa havia d’apagar set espelmes sobre un pastís, va baixar a l’esplanada amb la intenció de matar l’estona fins al moment àlgid de la celebració. Però en contemplar la carretera desolada i els matolls vinclats per la tramuntana, va sentir la necessitat de tornar a casa. Es va girar, va fer unes passes, es va quedar observant la finestra de la cuina i, en veure sa mare ocupada amb els preparatius, el pit li va esclatar com si una deflagració de lucidesa l’hagués fulminat: «Algun dia, de tot això, no en quedarà res.» A aquesta revelació va seguir un desconsol crepuscular que no havia experimentat mai abans i que seria la matriu de tots els dols del futur. Totes i cadascuna de les pèrdues futures engraparien pel coll la futura mestra per llançar-la, com un dard, al centre de la imatge d’aquella tarda seca i freda en què va descobrir que algun dia, de tot allò, res.

Des d’aquell dia va viure pendent de preparar-se per perdre-ho tot i tothom. De tant preparar-se per a la soledat absoluta, va aprendre a extreure’n plaers que creia únics. Fins als quinze anys, va poder exercitar-se sense entrebancs: la situació hi ajudava. A penes havia conegut més companyia regular que la d’una mare visionària, que era tot entusiasme nihilista i pessimisme exaltat, i la d’un pare sovint absent, home de poques paraules marcat per una ferida enigmàtica. La família reduïda, la manca d’escolarització i el paisatge solitari que envoltava la casa reforçaven sens dubte la necessitat imperiosa de preparar-se per a la pèrdua i l’absència. Tot al seu voltant (inclosa una timidesa congènita que les circumstàncies no feien més que agreujar) la duia a esforçar-se per adquirir altes cotes d’autosuficiència.

El destí li va donar la raó molt aviat en forma de dues pèrdues consecutives: la de la tardor de 1958 (Simona, la mare) i la de la tardor de 1961 (Román, el pare). L’orfandat que ja coneixia de tant preparar-se es va materialitzar. No era pitjor del que havia imaginat. L’orfandat consumada era gairebé més suportable, mai res no era pitjor del que arribava a imaginar. D’altra banda, era molt jove: al darrere hi havia molta cosa, però al davant n’hi havia molta més. Fins llavors, a penes havia trepitjat una aula, era alumna lliure i només el curs de la mort del pare s’havia inscrit com a alumna oficial per poder acabar els estudis de Magisteri. Va suposar per a ella un esforç excessiu fer el que no havia fet mai. Havia d’actuar amb precaució, dosificant al màxim la presència a l’aula i escapant-se a respirar quan la promiscuïtat l’asfixiava. Aquell únic curs presencial com a estudiant a l’Escola de Mestres de Girona no arribaria a modificar ni la seva vocació d’aïllament ni la seva natura solitària.

Malgrat els moments de tenebres o precisament per ells, passava les hores de soledat com de costum, absorta en cada cosa que feia, tan extasiada, tan captivada, que es preguntava si les activitats que tan feliç la feien podien tenir la consideració de vicis. Del que ella anomenava «els bàsics de l’època», fumar, beure, jugar i follar, practicava només els dos primers. El primer amb una dedicació exhaustiva i malaltissa que la portava a contemplar el món a través d’una boirina permanent. El segon, amb un desconeixement dels efectes de l’alcohol que convertia l’objectiu d’emborratxar-se en una mera temptativa. El tercer el desconeixia, no va tenir mai un duro per jugar-se’l i les timbes eren cosa d’homes. El quart no estava segura de practicar-lo adequadament. Igual que fumava sola i bevia sola, també cardava sola. La concentració que necessitava per dur a terme cadascuna d’aquestes activitats feia impossible cap mena de companyia.

A la Normal havia desenvolupat un cert interès a tenir-se per viciosa, segurament intensificat per l’aversió que li provocava la retòrica de la Secció Femenina. Al començament, aquell discurs que intentava allunyar les futures mestres i les dones en general de tot vici i, per descomptat, de qualsevol modalitat sexual que no estigués encaminada a procrear li va resultar innovador, original: a casa no li havien inculcat res de semblant. Però ben aviat se li va fer insuportable. El discurs falangista encara es respirava a les aules en la segona etapa del franquisme, deixant ben clar que era indispensable per a una dona mantenir-se lluny dels seus dimonis. Però ella els volia a prop. Dialogants. Sospitava que donaven sentit a la vida si una, en comptes d’esquivar-los, sabia pactar-hi per no prendre mal. No era fàcil. Tot i que el vici la cridava, el seu organisme s’hi resistia. La beguda, per exemple. Començava a beure amb avidesa a l’hora de sopar, sempre un vi a granel que li resultava molt simpàtic, perquè per cada litre que compraven el Sindicato de la Vid regalava un bitllet per participar en un sorteig que cada dos mesos repartia un premi de vint-i-cinc mil pessetes. Tot just estrenava el segon got que ja li venia la son. Així doncs, era conscient que no podia qualificar de vici una pràctica tan modesta, encara menys en una època en què l’alcohòlic només era qualificat de viciós si podia acreditar un estat d’embriaguesa permanent. El vi sense embriaguesa permanent era una beguda inofensiva, entranyable, familiar, i la Severina havia crescut entre anuncis radiofònics que exaltaven les virtuts reconstituents de l’alcohol i entre boletos verdes que apareixien sota el tap de l’ampolla i donaven dret a participar en el sorteig. Els anuncis asseguraven que el vi aportava felicitat, benestar i prosperitat a totes les famílies bevedores, i ella estava convençuda que, si n’hagués pogut beure deu litres diaris i, per tant, aconseguir setanta participacions setmanals, la felicitat de la família hauria augmentat exponencialment.

Data:

12 de desembre de 2024 de 18:00 a 19:00 hores

Idioma:

Català

Lloc:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina l’activitat:

Glòria López Forcén

Espai on es realitza:

Aula 6

Aquesta activitat (gratuïta) requereix inscripció prèvia:

Més informació al Centre:

UNED Barcelona Av. Rio de Janeiro, 56-58 08016 Barcelona 93 396 80 59 activitats@barcelona.uned.es

Salvador Dalí, de les lletres al museu

Salvador Dalí, de les lletres al museu

Si Dalí és un abisme ens aproparem lleument als seus dos costats, als seus escrits de joventut i al llegat de la seva tomba museitzada. De jove enrauxat a artista faraònic, del Manifest Groc al Teatre-Museu (tomba) Dalí… dos breus instants polaritzats o fins i tot contradictoris que envolten la figura polièdrica, controvertida i quasi inaccesible d’un dels artistes més universals del segle XX.

En el primer moment, ens acostarem a les paraules de dos dels seus primers escrits, Sant Sebastià i el Manifest Groc, on ja hi trobem algunes de les idees o imatges que el Salvador comença a configurar com a eixos del seus pensaments i obres: les possibilitats infinites de la realitat com a sur-realitats (mètode paranoico-crític) o la relació inevitable entre dolor-bellesa o ciència-mística.

En el segon moment, i després d’un salt impossible per sortejar la vida performada d’en Dalí, ens aproparem al Teatre-Museu Dalí de Figueres. Inaugurat al setembre del 1974, el Teatre-Museu va ser des del primer moment un pol d’atracció artística i científica. Fins que al 1989 esdevenir, després de diverses incorporacions i canvis, el polèmic mausuleu d’en Salvador Dalí i uns dels grans museus del món.

Acabarem amb una breu visita virtual al Teatre-Museu Dalí.

Dia i hores:

Divendres 29 de novembre, de 18:00 a 20:00 hores

Modalitat:

Presencial

 

Idioma:

Català i castellà

Ponent:

Humbert Ruiz Gil: filòsof i coordinador de la UNED Sènior Sant Boi.

INSCRIPCIÓ GRATUÏTA:

 

Tornar a activitats i cursos

Per a més informació al centre:

UNED Barcelona
Avinguda Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona
activitats@barcelona.uned.es

Frida Kahlo, una icona feminista

Frida Kahlo, una icona feminista

Amb motiu del 70è aniversari de la seva mort (13 juliol de 2024), la xerrada “Frida Kahlo, una icona feminista” posa en valor el llegat d’una de les pintores més populars de la història de l’Art des de la perspectiva de gènere. Al seu darrer quadre, una setmana abans de morir, la pintora mexicana escriu “Viva la vida!“. Podria considerar-se un missatge per a les generacions futures o un resum de la seva biografia, viscuda amb la màxima plenitud malgrat la malaltia i el dolor. La pintora mexicana va crear un estil propi i únic, basat en l’autobiografia pictòrica, va trencar amb la idea de la dona com a musa i es va convertir a la vegada en objecte i subjecte dels seus quadres, i va ser la primera artista llatinoamericana a exposar al Museu del Louvre. Bretón va dir del seu art: “és com una bomba, embolcallada en un llaç”.

L’objectiu d’aquesta xerrada, és indagar més enllà del marxandatge que envolta la seva figura, per tal de descobrir la seva aportació a la Història de l’Art i desvetllar les claus que l’han convertit en una icona feminista i, indiscutiblement, de la cultura de masses, a través de quatre eixos: la seva vida, la seva obra, la seva imatge personal i les seves paraules. Descobrirem, en definitiva, com va trencar esquemes pictòrics i vitals i es va convertir, a més d’un símbol de resiliència, en un referent de la llibertat creativa i personal, que es resumeix en aquesta frase del seu diari: “Tan absurdo y fugaz es nuestro paso por este mundo, que sólo me tranquiliza saber que he sido auténtica, que he logrado ser lo más parecido a mí misma”.

Dia i hores:

Dimecres 27 de novembre, de 18:00 a 19:30 hores

Modalitat:

Presencial

 

Idioma:

Català/castellà

Ponent:

Vicky Rico: Divulgadora i fridamaníaca.

INSCRIPCIÓ GRATUÏTA:

 

Tornar a activitats i cursos

Per a més informació al centre:

UNED Barcelona
Avinguda Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona
activitats@barcelona.uned.es