1.La creació del personatge
Els científics asseguren que el vuitanta per cent del cervell humà és aigua. També diuen que un somriure ens fa moure disset músculs de la cara i que al matí, quan ens llevem, som un centímetre més alts que a la nit, quan anem a dormir. Que compartim el cinquanta per cent del nostre ADN amb un plàtan i el noranta-sis per cent amb un ximpanzé. Saben moltes coses, els científics. Però hi ha una altra dada que no comenten, potser perquè no es pot demostrar dins els límits pragmàtics d’un laboratori, i que és el resultat de la meva observació de l’espècie humana durant cent tres anys d’anar pel món (sí, soc vell i fins i tot molt vell, però encara no repapiejo). La dada és aquesta: el quaranta per cent de la vida humana, calculo jo, és una ficció. Una mentida. Una entelèquia. Un giravolt de la imaginació, si voleu. Una novel·la. Una broma.
Gairebé la meitat de tot el que vivim, ves per on. ¿Com és que he arribat a aquesta conclusió? Com deia un company periodista que vaig conèixer fa més de setanta anys a Califòrnia, quan tots dos ens deixàvem embadocar pels dies daurats del nou Hollywood: «Pensem-hi una mica. I després pensem-hi una mica més». Ens agrada creure que toquem de peus a terra. Provem d’ordenar la realitat quotidiana en milions de sentències, analitzem tesis i experiments que ens donen sentit com a humans, però no és pas menys cert que una part de tota existència és falsa, inventada, una producció de la nostra ment fantasiosa. Els optimistes ho veuen tot de color rosa i els pessimistes ho veuen tot negre. Entre els dos colors, vivim envoltats de misteris que voldríem resoldre i, quan no en tenim prou, ens els fabriquem: enganys, il·lusions, somnis, esperances, malentesos, enveges, trampes, desitjos… Tot el que us pugueu imaginar! Fantasies eròtiques i trastorns de personalitat; fal·làcies familiars i rumors divulgats per fer mal a algú; complots del paranoic i maquinacions del gelós. Una porta invisible separa la realitat de la ficció i constantment la traspassem. Pensem-hi una mica, i després pensem-hi una mica més. […]
Algú em dirà que predico amb l’exemple i aquestes pàgines són una aventura fabulosa i plena de falòrnies. No penso pas desmentir-ho, cadascú que les llegeixi com vulgui. Les meves intencions no es poden aturar davant d’eventualitats. La xifra que dono del quaranta per cent és aproximada, esclar, sempre cal fer la mitjana. Hi ha éssers que passen de puntetes per la vida, sense sorpreses, com si el seu cervell fos tot aigua dolça i el cor els bombegés la sang a un ritme constant i monòton. N’hi ha que són tous i balbs i no gosen ni somiar, i el seu interior és tan buit que no hi trobaríem prou paraules per escriure’ls un epitafi. A l’altre extrem, però, també hi ha homes i dones de mil cares, que protagonitzen tres pel·lícules simultànies (i salten de l’una a l’altra com qui canvia de canal). Persones que es lliuren a la invenció sense miraments; caràcters descordats que semblen haver vingut al món per distreure els déus. Són aquests els que m’interessen: els camaleònics, els que tenen més d’una ombra, els actors que es fan la pel·lícula a mida, els jeckylls que viuen d’alimentar els seus hydes.
Entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai. És, també, un fenomen que es multiplica, perquè una argúcia en porta una altra, una evasiva obre possibilitats infinites, i t’hi acomodes, i t’agrada, i a poc a poc la invenció es disfressa de realitat. Tot dona tantes voltes que un dia ja no saps què és del dret i què del revés, quin avatar és el que et representa millor. Llavors et tornes boig o, si tens més sort, t’instal·les còmodament en el personatge. És aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani.
Si parlo amb aquest convenciment és per experiència pròpia —ja anirà sortint, i confio que serà abans de morir-me—, però també perquè durant molts anys, dècades, gairebé un segle, vaig tractar un home així. Aquest individu excepcional es deia Xavier Cugat, encara que quan va començar a ser popular ell assegurava —amb gran part de raó— que el seu nom era Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu. Li havia sentit recitar la tirallonga moltes vegades, en entrevistes a la ràdio o davant d’una cort d’admiradors, remarcant cada síl·laba a poc a poc, amb un ritme creixent, dalinià, com si així pogués transmetre uns aires de noblesa que li hauria encantat tenir. Pot ser que la idea d’afegir-se els quatre cognoms dels pares li vingués de Cuba, on havia viscut gran part de la infantesa i adolescència. O potser li havia agafat mentre s’hostatjava a l’hotel Waldorf-Astoria i, segons deia, es feia amb diplomàtics, maharajàs i membres de la reialesa de països tan remots que ni surten als mapes. O potser només era una altra facècia de les seves, una exageració destinada a subratllar els seus orígens catalans en un país tan bigarrat, els Estats Units, on tots els noms són possibles i no n’hi ha cap que faci estrany.
A més de referir-s’hi pel cognom, al llarg de la seva vida els americans també el van conèixer com De Brú, Cugie, Mr. Cugats Nugats i fins i tot X., una lletra amb tota la brevetat i la incògnita, encara que aquests dos atributs s’adeien ben poc amb el seu tarannà expansiu. Cadascun d’aquests noms, i certament la rastellera familiar, l’ajudava a eixamplar la seva fama, com si fos impossible que la música, les caricatures, els matrimonis, els chihuahues, els judicis, els hotels i les orquestres que va fer rodar pel món —tot allò que el va convertir en una celebritat internacional durant tants i tants anys— poguessin ser l’obra d’una sola persona i calgués repartir-los entre tots aquests altres sobrenoms.
