L’ARREST. CONVERSA AMB LA SENYORA GRUBACH. DESPRÉS LA SENYORETA BÜRSTNER
Algú devia haver escampat mentides contra Josef K., del moment que no havia fet res de mal i que un bon matí van anar a arrestar-lo. Vivia a dispesa a casa de la senyora Grubach, i la cuinera, que cada dia li portava l’esmorzar pels volts de les vuit, aquell matí no va comparèixer. Era el primer cop que allò passava. K. es va esperar encara una estona, i sense aixecar el cap del coixí veia la vella a la finestra de la casa del davant, i la vella l’aguaitava amb una curiositat que no era pas el seu costum. Per fi, desconcertat i alhora afamat, K. va trucar el timbre. De seguida es va sentir un cop a la porta i va entrar un home mai no vist a la casa. Era prim però robust, i portava un vestit negre molt cenyit, que semblava un vestit de viatge perquè tot eren plecs i butxaques i sivelles i botons i un cinturó, de manera que feia una impressió de cosa molt pràctica encara que no es veia gaire clar per a què podia servir. «¿Vostè qui és?», va preguntar K., posant-se mig dret al llit. Però l’home no va fer cas de la pregunta, com si la seva presència fos una cosa amb què calia comptar, i no va oposar sinó: «¿Ha trucat?». «L’Anna m’ha de portar l’esmorzar», va dir K., i va provar, de moment sense dir res i refiant-se de l’observació i de la reflexió, de descobrir qui dimoni era aquell. Però l’home no es va exposar gaire a la seva mirada. Se’n va tornar a la porta i la va mig obrir per dir a algú que evidentment es trobava tocant a l’altra banda: «Vol que l’Anna li porti l’esmorzar». Una mica de riure es va aixecar a l’altra cambra, però no se sentia clar si més d’una persona hi prenia part. El foraster no s’hi podia haver informat de res que no hagués sabut abans, però va transmetre a K., com si fos una notificació: «És impossible». «No en volia saber d’altra», va dir K., i va saltar del llit i es va posar de pressa els pantalons. «Tinc ganes de saber quina mena de gent se m’ha ficat aquí al costat, i m’agradarà de veure com s’ho farà la senyora Grubach per a donar-me explicacions d’aquesta molèstia». Encara no ho havia acabat de dir que ja es va adonar que no hauria d’haver parlat, perquè en certa manera significava reconèixer al foraster un dret d’inspecció, però en aquell moment no li va semblar que fos un punt important. Ara, el foraster justament s’hi va agafar, car li va dir: «¿No li sembla que li convindria més de quedar-se aquí?». «Ni em convé de quedar-me aquí, ni em sembla convenient que vostè em parli sense haver-se’m presentat». «Jo ho deia amb bona intenció», va dir el foraster, i ell mateix li va obrir la porta. A la cambra del costat, on K. va fer una entrada més lenta que no hauria volgut, a primer cop d’ull tot semblava si fa no fa igual que el vespre abans. Era la sala d’estar de la senyora Grubach, i en aquella cambra atapeïda de mobles, de cobertors, de porcellanes i de fotografies potser hi havia aquell matí una mica més d’espai, però de moment un no se n’adonava, tant menys que el canvi principal consistia en la presència d’un home assegut vora la finestra oberta, amb un llibre a les mans, del qual aleshores va aixecar la mirada. «Vostè no hauria hagut de sortir de la cambra! I doncs, ¿que no li ho ha dit, Franz?». «Sí, i vostè, ¿què hi pinta?», va dir K., i va apartar la vista d’aquella nova coneixença per mirar l’anomenat Franz, que s’havia quedat al peu de la porta, i després va tornar a fixar-se en l’altre. Per la finestra oberta es veia altre cop la vella, que amb una curiositat innegablement senil s’havia mudat també de finestra, per no perdre’s res de l’espectacle. «Ara sí que la senyora Grubach em sentirà», va dir K., i va fer un moviment com per deseixir-se d’aquells dos homes que tanmateix li eren ben lluny, i va voler continuar avançant. «No», va dir el de vora la finestra, i va llançar el llibre damunt una tauleta i es va aixecar. «Vostè no se’n va, està arrestat». «En fa ben bé cara, això sí», va dir K., i després va preguntar: «¿I per què, si es pot saber?». «La nostra atribució no és pas de dir-li-ho. Torni-se’n a la seva cambra i esperi’s. S’ha instruït l’expedient, i a vostè se l’informarà de cada cosa al seu moment. I consti que ja faig massa de parlar-li així, amablement. Però confio que ningú no ens escolta sinó Franz, i ell també s’ha saltat les ordenances i s’ha lligat massa amb vostè. Si en tot té tanta sort com amb els guardes que li han tocat, no cal que es desesperi». K. va anar per asseure’s, però aleshores es va adonar que en tota la sala no hi havia cap seient sinó la cadira vora la finestra. «¿Vol veure com li fem entendre que va de veres?», va dir Franz, i li va venir prop seguit de l’altre. Aquest, sobretot, sobrepujava considerablement K., i de tant en tant li aplanava l’espatlla amb la mà. Tots dos van toquejar la camisa de dormir de K. i li van dir que s’hauria d’acostumar a una camisa molt pitjor, però que li guardarien aquella camisa i tota la roba interior, i que si el cas es resolia favorablement la hi tornarien. «Val més que ens ho deixi tot a nosaltres que no pas que ho dipositi al magatzem», van dir, «perquè, per començar, al magatzem tot sovint hi ha pèrdues, i a més allí ho subhasten tot al cap d’un temps determinat, sense mirar si l’expedient s’ha clos o no. I no vulgui saber com es poden allargar aquests processos, sobretot des de fa una temporada! A la llarga, no cal dir que li donarien satisfacció del producte de la venda, però per començar ja hauria estat poca cosa, perquè la subhasta no se l’enduu qui més ofereix amb la mà aixecada sinó qui més ofereix de sotamà, i després l’experiència demostra que el producte d’una subhasta es va fonent, quan roda pels calaixos i passen els anys». K. s’ho escoltava distret, allò que per a ell tenia preu no era pas el seu dret a disposar dels objectes que pogués encara posseir. Molt més important li semblava de fer-se una idea clara de la seva situació, però amb aquella gent al davant no sabia ni reflexionar, mentre a cada moment la panxa del segon policia (perquè, ¿què eren, sinó policies?) se li encastava com en un gest cordial, però sempre que mirava enlaire veia una cara eixuta i tota ossos amb un nas gran i tort, que no feia gens de joc amb aquella còrpora grassa, i per damunt seu aquella cara s’entenia amb l’altre guarda. ¿Quina mena de gent eren? ¿De què li parlaven? ¿De quina autoritat eren agents? Tanmateix, K. vivia en un Estat constitucional, pertot regnava la pau, totes les lleis eren vigents, ¿qui gosava tirar-se-li a sobre dins el seu mateix domicili? Ell es decantava sempre a prendre-s’ho tot pel bon costat, a no creure el pitjor fins que es produïa, i a no amoïnar-se pel futur encara que tot fos amenaça. Però no li semblava una manera d’encarar aquell cas. Ben cert que es podia creure que tot era una broma, una broma pesada, que els companys del banc li havien organitzat per motius que ells se sabien, potser perquè era el dia que ell feia trenta anys; ben cert que tot podia ser, potser només calia que trobés la manera de riure als nassos d’aquells guardes i ells també riurien; potser no eren sinó un parell de bastaixos arreplegats a qualsevol cantonada; en feien força la cara. Però no: aquella vegada, i precisament el primer cop de veure el guarda Franz, K. s’havia resolt a no renunciar ni al més mínim avantatge que pogués tenir damunt aquella gent. Que després vinguessin a dir-li que s’havia pres malament una broma no era pas el perill que a K. li feia por, i en canvi es recordava massa bé (i això que normalment la seva propensió no era d’escarmentar) de certes ocasions, ben mirat no gaire importants, en les quals ell s’havia distingit dels seus amics perquè, amb una plena consciència i sense ni la més petita consideració de les conseqüències possibles, s’havia comportat sense cautela i n’havia sortit castigat. Calia no tornar-hi, almenys aleshores, i, si tot era una comèdia, ell en faria com els altres.
