1
La tarda que la futura mestra de Dusa havia d’apagar set espelmes sobre un pastís, va baixar a l’esplanada amb la intenció de matar l’estona fins al moment àlgid de la celebració. Però en contemplar la carretera desolada i els matolls vinclats per la tramuntana, va sentir la necessitat de tornar a casa. Es va girar, va fer unes passes, es va quedar observant la finestra de la cuina i, en veure sa mare ocupada amb els preparatius, el pit li va esclatar com si una deflagració de lucidesa l’hagués fulminat: «Algun dia, de tot això, no en quedarà res.» A aquesta revelació va seguir un desconsol crepuscular que no havia experimentat mai abans i que seria la matriu de tots els dols del futur. Totes i cadascuna de les pèrdues futures engraparien pel coll la futura mestra per llançar-la, com un dard, al centre de la imatge d’aquella tarda seca i freda en què va descobrir que algun dia, de tot allò, res.
Des d’aquell dia va viure pendent de preparar-se per perdre-ho tot i tothom. De tant preparar-se per a la soledat absoluta, va aprendre a extreure’n plaers que creia únics. Fins als quinze anys, va poder exercitar-se sense entrebancs: la situació hi ajudava. A penes havia conegut més companyia regular que la d’una mare visionària, que era tot entusiasme nihilista i pessimisme exaltat, i la d’un pare sovint absent, home de poques paraules marcat per una ferida enigmàtica. La família reduïda, la manca d’escolarització i el paisatge solitari que envoltava la casa reforçaven sens dubte la necessitat imperiosa de preparar-se per a la pèrdua i l’absència. Tot al seu voltant (inclosa una timidesa congènita que les circumstàncies no feien més que agreujar) la duia a esforçar-se per adquirir altes cotes d’autosuficiència.
El destí li va donar la raó molt aviat en forma de dues pèrdues consecutives: la de la tardor de 1958 (Simona, la mare) i la de la tardor de 1961 (Román, el pare). L’orfandat que ja coneixia de tant preparar-se es va materialitzar. No era pitjor del que havia imaginat. L’orfandat consumada era gairebé més suportable, mai res no era pitjor del que arribava a imaginar. D’altra banda, era molt jove: al darrere hi havia molta cosa, però al davant n’hi havia molta més. Fins llavors, a penes havia trepitjat una aula, era alumna lliure i només el curs de la mort del pare s’havia inscrit com a alumna oficial per poder acabar els estudis de Magisteri. Va suposar per a ella un esforç excessiu fer el que no havia fet mai. Havia d’actuar amb precaució, dosificant al màxim la presència a l’aula i escapant-se a respirar quan la promiscuïtat l’asfixiava. Aquell únic curs presencial com a estudiant a l’Escola de Mestres de Girona no arribaria a modificar ni la seva vocació d’aïllament ni la seva natura solitària.
Malgrat els moments de tenebres o precisament per ells, passava les hores de soledat com de costum, absorta en cada cosa que feia, tan extasiada, tan captivada, que es preguntava si les activitats que tan feliç la feien podien tenir la consideració de vicis. Del que ella anomenava «els bàsics de l’època», fumar, beure, jugar i follar, practicava només els dos primers. El primer amb una dedicació exhaustiva i malaltissa que la portava a contemplar el món a través d’una boirina permanent. El segon, amb un desconeixement dels efectes de l’alcohol que convertia l’objectiu d’emborratxar-se en una mera temptativa. El tercer el desconeixia, no va tenir mai un duro per jugar-se’l i les timbes eren cosa d’homes. El quart no estava segura de practicar-lo adequadament. Igual que fumava sola i bevia sola, també cardava sola. La concentració que necessitava per dur a terme cadascuna d’aquestes activitats feia impossible cap mena de companyia.
A la Normal havia desenvolupat un cert interès a tenir-se per viciosa, segurament intensificat per l’aversió que li provocava la retòrica de la Secció Femenina. Al començament, aquell discurs que intentava allunyar les futures mestres i les dones en general de tot vici i, per descomptat, de qualsevol modalitat sexual que no estigués encaminada a procrear li va resultar innovador, original: a casa no li havien inculcat res de semblant. Però ben aviat se li va fer insuportable. El discurs falangista encara es respirava a les aules en la segona etapa del franquisme, deixant ben clar que era indispensable per a una dona mantenir-se lluny dels seus dimonis. Però ella els volia a prop. Dialogants. Sospitava que donaven sentit a la vida si una, en comptes d’esquivar-los, sabia pactar-hi per no prendre mal. No era fàcil. Tot i que el vici la cridava, el seu organisme s’hi resistia. La beguda, per exemple. Començava a beure amb avidesa a l’hora de sopar, sempre un vi a granel que li resultava molt simpàtic, perquè per cada litre que compraven el Sindicato de la Vid regalava un bitllet per participar en un sorteig que cada dos mesos repartia un premi de vint-i-cinc mil pessetes. Tot just estrenava el segon got que ja li venia la son. Així doncs, era conscient que no podia qualificar de vici una pràctica tan modesta, encara menys en una època en què l’alcohòlic només era qualificat de viciós si podia acreditar un estat d’embriaguesa permanent. El vi sense embriaguesa permanent era una beguda inofensiva, entranyable, familiar, i la Severina havia crescut entre anuncis radiofònics que exaltaven les virtuts reconstituents de l’alcohol i entre boletos verdes que apareixien sota el tap de l’ampolla i donaven dret a participar en el sorteig. Els anuncis asseguraven que el vi aportava felicitat, benestar i prosperitat a totes les famílies bevedores, i ella estava convençuda que, si n’hagués pogut beure deu litres diaris i, per tant, aconseguir setanta participacions setmanals, la felicitat de la família hauria augmentat exponencialment.
