Una entrevista a la revista Catorze

La primera entrevista de l’autor en rebre el Premi Sant Jordi per la seva novel.la Confeti

Una trobada amb el suplement Quadern de El País per parlar de la novel.la.

1.La creació del personatge

Els científics asseguren que el vuitanta per cent del cervell humà és aigua. També diuen que un somriure ens fa moure disset músculs de la cara i que al matí, quan ens llevem, som un centímetre més alts que a la nit, quan anem a dormir. Que compartim el cinquanta per cent del nostre ADN amb un plàtan i el noranta-sis per cent amb un ximpanzé. Saben moltes coses, els científics. Però hi ha una altra dada que no comenten, potser perquè no es pot demostrar dins els límits pragmàtics d’un laboratori, i que és el resultat de la meva observació de l’espècie humana durant cent tres anys d’anar pel món (sí, soc vell i fins i tot molt vell, però encara no repapiejo). La dada és aquesta: el quaranta per cent de la vida humana, calculo jo, és una ficció. Una mentida. Una entelèquia. Un giravolt de la imaginació, si voleu. Una novel·la. Una broma.

Gairebé la meitat de tot el que vivim, ves per on. ¿Com és que he arribat a aquesta conclusió? Com deia un company periodista que vaig conèixer fa més de setanta anys a Califòrnia, quan tots dos ens deixàvem embadocar pels dies daurats del nou Hollywood: «Pensem-hi una mica. I després pensem-hi una mica més». Ens agrada creure que toquem de peus a terra. Provem d’ordenar la realitat quotidiana en milions de sentències, analitzem tesis i experiments que ens donen sentit com a humans, però no és pas menys cert que una part de tota existència és falsa, inventada, una producció de la nostra ment fantasiosa. Els optimistes ho veuen tot de color rosa i els pessimistes ho veuen tot negre. Entre els dos colors, vivim envoltats de misteris que voldríem resoldre i, quan no en tenim prou, ens els fabriquem: enganys, il·lusions, somnis, esperances, malentesos, enveges, trampes, desitjos… Tot el que us pugueu imaginar! Fantasies eròtiques i trastorns de personalitat; fal·làcies familiars i rumors divulgats per fer mal a algú; complots del paranoic i maquinacions del gelós. Una porta invisible separa la realitat de la ficció i constantment la traspassem. Pensem-hi una mica, i després pensem-hi una mica més. […]

Algú em dirà que predico amb l’exemple i aquestes pàgines són una aventura fabulosa i plena de falòrnies. No penso pas desmentir-ho, cadascú que les llegeixi com vulgui. Les meves intencions no es poden aturar davant d’eventualitats. La xifra que dono del quaranta per cent és aproximada, esclar, sempre cal fer la mitjana. Hi ha éssers que passen de puntetes per la vida, sense sorpreses, com si el seu cervell fos tot aigua dolça i el cor els bombegés la sang a un ritme constant i monòton. N’hi ha que són tous i balbs i no gosen ni somiar, i el seu interior és tan buit que no hi trobaríem prou paraules per escriure’ls un epitafi. A l’altre extrem, però, també hi ha homes i dones de mil cares, que protagonitzen tres pel·lícules simultànies (i salten de l’una a l’altra com qui canvia de canal). Persones que es lliuren a la invenció sense miraments; caràcters descordats que semblen haver vingut al món per distreure els déus. Són aquests els que m’interessen: els camaleònics, els que tenen més d’una ombra, els actors que es fan la pel·lícula a mida, els jeckylls que viuen d’alimentar els seus hydes.

Entre el cinisme i l’atac sentimental, hi ha tot un espectre de possibilitats d’enganyar el dia a dia i deformar-lo perquè sembli el que no és, ni serà mai. És, també, un fenomen que es multiplica, perquè una argúcia en porta una altra, una evasiva obre possibilitats infinites, i t’hi acomodes, i t’agrada, i a poc a poc la invenció es disfressa de realitat. Tot dona tantes voltes que un dia ja no saps què és del dret i què del revés, quin avatar és el que et representa millor. Llavors et tornes boig o, si tens més sort, t’instal·les còmodament en el personatge. És aquell moment en què els cabells de la perruca, finalment, després de mitja vida de portar-la, semblen haver arrelat al crani.

Si parlo amb aquest convenciment és per experiència pròpia —ja anirà sortint, i confio que serà abans de morir-me—, però també perquè durant molts anys, dècades, gairebé un segle, vaig tractar un home així. Aquest individu excepcional es deia Xavier Cugat, encara que quan va començar a ser popular ell assegurava —amb gran part de raó— que el seu nom era Francesc d’Assís Xavier Cugat Mingall de Bru i Deulofeu. Li havia sentit recitar la tirallonga moltes vegades, en entrevistes a la ràdio o davant d’una cort d’admiradors, remarcant cada síl·laba a poc a poc, amb un ritme creixent, dalinià, com si així pogués transmetre uns aires de noblesa que li hauria encantat tenir. Pot ser que la idea d’afegir-se els quatre cognoms dels pares li vingués de Cuba, on havia viscut gran part de la infantesa i adolescència. O potser li havia agafat mentre s’hostatjava a l’hotel Waldorf-Astoria i, segons deia, es feia amb diplomàtics, maharajàs i membres de la reialesa de països tan remots que ni surten als mapes. O potser només era una altra facècia de les seves, una exageració destinada a subratllar els seus orígens catalans en un país tan bigarrat, els Estats Units, on tots els noms són possibles i no n’hi ha cap que faci estrany.

A més de referir-s’hi pel cognom, al llarg de la seva vida els americans també el van conèixer com De Brú, Cugie, Mr. Cugats Nugats i fins i tot X., una lletra amb tota la brevetat i la incògnita, encara que aquests dos atributs s’adeien ben poc amb el seu tarannà expansiu. Cadascun d’aquests noms, i certament la rastellera familiar, l’ajudava a eixamplar la seva fama, com si fos impossible que la música, les caricatures, els matrimonis, els chihuahues, els judicis, els hotels i les orquestres que va fer rodar pel món —tot allò que el va convertir en una celebritat internacional durant tants i tants anys— poguessin ser l’obra d’una sola persona i calgués repartir-los entre tots aquests altres sobrenoms.

Una trobada amb l’autora al Club de Lectura del Quadern de El País

Una entrevista a El temps sobre la novel.la

I una altra a El Periódico.

1

La tarda que la futura mestra de Dusa havia d’apagar set espelmes sobre un pastís, va baixar a l’esplanada amb la intenció de matar l’estona fins al moment àlgid de la celebració. Però en contemplar la carretera desolada i els matolls vinclats per la tramuntana, va sentir la necessitat de tornar a casa. Es va girar, va fer unes passes, es va quedar observant la finestra de la cuina i, en veure sa mare ocupada amb els preparatius, el pit li va esclatar com si una deflagració de lucidesa l’hagués fulminat: «Algun dia, de tot això, no en quedarà res.» A aquesta revelació va seguir un desconsol crepuscular que no havia experimentat mai abans i que seria la matriu de tots els dols del futur. Totes i cadascuna de les pèrdues futures engraparien pel coll la futura mestra per llançar-la, com un dard, al centre de la imatge d’aquella tarda seca i freda en què va descobrir que algun dia, de tot allò, res.

Des d’aquell dia va viure pendent de preparar-se per perdre-ho tot i tothom. De tant preparar-se per a la soledat absoluta, va aprendre a extreure’n plaers que creia únics. Fins als quinze anys, va poder exercitar-se sense entrebancs: la situació hi ajudava. A penes havia conegut més companyia regular que la d’una mare visionària, que era tot entusiasme nihilista i pessimisme exaltat, i la d’un pare sovint absent, home de poques paraules marcat per una ferida enigmàtica. La família reduïda, la manca d’escolarització i el paisatge solitari que envoltava la casa reforçaven sens dubte la necessitat imperiosa de preparar-se per a la pèrdua i l’absència. Tot al seu voltant (inclosa una timidesa congènita que les circumstàncies no feien més que agreujar) la duia a esforçar-se per adquirir altes cotes d’autosuficiència.

El destí li va donar la raó molt aviat en forma de dues pèrdues consecutives: la de la tardor de 1958 (Simona, la mare) i la de la tardor de 1961 (Román, el pare). L’orfandat que ja coneixia de tant preparar-se es va materialitzar. No era pitjor del que havia imaginat. L’orfandat consumada era gairebé més suportable, mai res no era pitjor del que arribava a imaginar. D’altra banda, era molt jove: al darrere hi havia molta cosa, però al davant n’hi havia molta més. Fins llavors, a penes havia trepitjat una aula, era alumna lliure i només el curs de la mort del pare s’havia inscrit com a alumna oficial per poder acabar els estudis de Magisteri. Va suposar per a ella un esforç excessiu fer el que no havia fet mai. Havia d’actuar amb precaució, dosificant al màxim la presència a l’aula i escapant-se a respirar quan la promiscuïtat l’asfixiava. Aquell únic curs presencial com a estudiant a l’Escola de Mestres de Girona no arribaria a modificar ni la seva vocació d’aïllament ni la seva natura solitària.

Malgrat els moments de tenebres o precisament per ells, passava les hores de soledat com de costum, absorta en cada cosa que feia, tan extasiada, tan captivada, que es preguntava si les activitats que tan feliç la feien podien tenir la consideració de vicis. Del que ella anomenava «els bàsics de l’època», fumar, beure, jugar i follar, practicava només els dos primers. El primer amb una dedicació exhaustiva i malaltissa que la portava a contemplar el món a través d’una boirina permanent. El segon, amb un desconeixement dels efectes de l’alcohol que convertia l’objectiu d’emborratxar-se en una mera temptativa. El tercer el desconeixia, no va tenir mai un duro per jugar-se’l i les timbes eren cosa d’homes. El quart no estava segura de practicar-lo adequadament. Igual que fumava sola i bevia sola, també cardava sola. La concentració que necessitava per dur a terme cadascuna d’aquestes activitats feia impossible cap mena de companyia.

A la Normal havia desenvolupat un cert interès a tenir-se per viciosa, segurament intensificat per l’aversió que li provocava la retòrica de la Secció Femenina. Al començament, aquell discurs que intentava allunyar les futures mestres i les dones en general de tot vici i, per descomptat, de qualsevol modalitat sexual que no estigués encaminada a procrear li va resultar innovador, original: a casa no li havien inculcat res de semblant. Però ben aviat se li va fer insuportable. El discurs falangista encara es respirava a les aules en la segona etapa del franquisme, deixant ben clar que era indispensable per a una dona mantenir-se lluny dels seus dimonis. Però ella els volia a prop. Dialogants. Sospitava que donaven sentit a la vida si una, en comptes d’esquivar-los, sabia pactar-hi per no prendre mal. No era fàcil. Tot i que el vici la cridava, el seu organisme s’hi resistia. La beguda, per exemple. Començava a beure amb avidesa a l’hora de sopar, sempre un vi a granel que li resultava molt simpàtic, perquè per cada litre que compraven el Sindicato de la Vid regalava un bitllet per participar en un sorteig que cada dos mesos repartia un premi de vint-i-cinc mil pessetes. Tot just estrenava el segon got que ja li venia la son. Així doncs, era conscient que no podia qualificar de vici una pràctica tan modesta, encara menys en una època en què l’alcohòlic només era qualificat de viciós si podia acreditar un estat d’embriaguesa permanent. El vi sense embriaguesa permanent era una beguda inofensiva, entranyable, familiar, i la Severina havia crescut entre anuncis radiofònics que exaltaven les virtuts reconstituents de l’alcohol i entre boletos verdes que apareixien sota el tap de l’ampolla i donaven dret a participar en el sorteig. Els anuncis asseguraven que el vi aportava felicitat, benestar i prosperitat a totes les famílies bevedores, i ella estava convençuda que, si n’hagués pogut beure deu litres diaris i, per tant, aconseguir setanta participacions setmanals, la felicitat de la família hauria augmentat exponencialment.

Entrevista a Maggie O`Farrell a Página 2 de RTVE

Una aproximació a l’autora

​UN LLOC AGREST I SOLITARI

Fortezza, prop de Bondeno, 1561

La Lucrezia s’asseu a la llarga taula de menjador, que han polit fins a donar-li una brillantor aquosa i han parat amb plats, copes capgirades, una corona teixida amb branques d’avet. El seu marit no seu al lloc que ocupa habitualment, a l’altra punta, sinó al seu costat, prou a prop perquè ella, si vol, li pugui arrepenjar el cap sobre l’espatlla; ell desplega el tovalló, redreça un ganivet i acosta l’espelma cap a tots dos quan ella s’adona, amb una claredat insòlita, com si li haguessin posat un vidre de colors davant dels ulls, o potser l’hi haguessin retirat, que vol matar-la.

Té setze anys, no fa ni un any que s’ha casat. Han viatjat la major part del dia, aprofitant la poca llum que ofereix l’estació de l’any: han sortit de Ferrara a trenc d’alba i han cavalcat fins al que, segons li havia dit ell, era un pavelló de caça, al llunyà nord-oest de la província.

Però això no és cap pavelló de caça, hauria volgut dir la Lucrezia quan han arribat al seu destí: un edifici de pedra fosca i parets altes, flanquejat en un costat per un bosc espès i a l’altre per un meandre sinuós del riu Po. Li hauria agradat girar-se damunt la sella i preguntar al marit: per què m’has portat aquí?

No ha dit res, però, i ha deixat que la seva euga seguís el marit camí enllà entre uns arbres regalimosos, travessés un pont arquejat i entrés al pati d’aquell estrany edifici fortificat amb forma d’estrella, una construcció que, des d’un bon principi, li ha semblat insòlitament deshabitada.

S’han endut els cavalls, ella s’ha tret la capa i el barret xops i ell l’ha observat mentre se’ls treia, dret, d’esquena a les flamarades de la llar de foc, i ara fa un gest als servents camperols que hi ha al perímetre penombrós de la sala perquè s’acostin i deixin el menjar als plats, llesquin el pa, els omplin les copes, i de sobte ella recorda les paraules de la seva cunyada, murmurades amb veu rogallosa: Tu seràs la culpable.

Els dits de la Lucrezia s’arrapen a la vora del plat. La certesa que la vol veure morir és com una presència que té al seu costat, com si un rapinyaire se li hagués posat al braç de la cadira.

És per això que han fet aquest viatge sobtat fins a un lloc tan agrest i solitari. L’ha portada aquí, a aquesta fortalesa de pedra, per assassinar-la.

L’estupefacció l’estira bruscament cap amunt, de manera que surt del seu propi cos i gairebé riu; flota a tocar del sostre de volta i mira avall cap a ella mateixa i el seu marit, asseguts a taula, ficant-se la sopa i el pa salat a la boca. Veu com ell s’inclina cap a ella i li posa els dits sobre la pell nua del canell mentre li diu alguna cosa; s’observa a ella mateixa fent-li que sí amb el cap, empassant-se el menjar, pronunciant algunes paraules sobre el seu viatge fins aquí i l’interessant paisatge que han travessat, com si no passés res entre ells, com si això fos un sopar normal després del qual es retiraran a dormir.

En veritat, pensa, encara a tocar de la pedra freda i vaporosa del sostre de la sala, el viatge fins aquí des de la cort ha sigut avorrit, entre camps inhòspits i gelats, el cel tan encapotat que semblava haver quedat suspès, exhaust, sobre les capçades dels arbres nus. El seu marit ha marcat el ritme al trot, i han sotraguejat quilòmetre rere quilòmetre damunt la sella fins que a ella li ha començat a fer mal l’esquena i se li han encetat les cames pel refrec de les mitges molles. Tot i els guants de pell d’esquirol, els dits, aferrats a les regnes, se li han entumit del fred, i aviat la crinera del cavall s’ha cobert de gel. El seu marit encapçalava el grup, amb dos guàrdies al darrere. Quan la ciutat ha donat pas al camp, la Lucrezia ha volgut esperonar el cavall, clavar els talons al flanc de l’animal i sentir com li volaven les peülles sobre les pedres i la terra, enfilar a tota velocitat el paisatge pla de la vall, però sabia que no ho havia de fer, que el seu lloc era darrere o al costat d’ell, si és que la convidava a posar-s’hi, mai davant, de manera que han trotat i trotat interminablement.