Entrevista amb Maria Climent a TV3 a propòsit de la publicació del llibre

Una entrevista a Maria Climent a El Temps.

Un article de l’autora a la revista Catorze

Enllaç a tots els articles publicats per Maria Climent a la revista Catorze

Un tastet…

MARGA

Quan jo vaig nàixer, ma mare no parlava. No va començar a parlar fins que vaig tenir set anys. Me’n recordo. Suposo que vaig aprendre a parlar gràcies a tota l’altra gent que em torcava els mocs: mon pare, ma germana gran, ma iaia, les veïnes i les mestres de l’escola. Me feia besets (no gaires, tampoc és que fora la més amorosa del poble) i me cuidava igual, l’únic que dir, no deia res.

La història és una mica enrevessada però l’explicaré igualment. Ma mare tenia singlot crònic. No d’una manera agressiva (suposo que si hagués estat així, s’hauria acabat tirant daltabaix del terrat) sinó que anava fent un singlot cada vint, trenta minuts. Una cosa molesta però suportable, tenint en compte que no es va arribar a suïcidar mai mentre li va durar, cosa de vint anys. La qüestió és que a l’hospital on treballava (ves per on era metge internista) tots els seus companys volien estudiar-la perquè, pel que es veu, tenir singlot crònic és una cosa molt poc freqüent.

—Me volen posar una càmera gola avall a vore si es troben lo singlot amb una pancarta que digue estic aquí, traieu-me. La porten clara.

Total, que mentre no es deixava estudiar això del singlot, els companys van provar maneres i maneres de treure-l’hi pels mètodes pagans, consistents a beure un got d’aigua cap per avall, beure un got d’aigua del dret però fent glopets molt menudets, fer pressió a l’artèria a l’altura del canell durant uns minuts, preguntar què has sopat i què has dinat i què has esmorzat ¿i ahir per sopar? ¿I per dinar? Fins a la histèria sideral. Però el seu mètode preferit per intentar fer marxar el singlot de ma mare era espantar-la. Era una xalera, es veu.

REMEI

És impropi de mi, això d’agafar un vol en un rampell. Més encara: de fer mil noranta-dos quilòmetres per demanar ajuda a ma mare i emportar-me ma germana menuda, com si la capverda de la Marga pogués aportar cap opinió prou sensata sobre com encarar la vida. Però aquí em tens, una mica marejada, dalt d’un avió, camí de San Gimignano amb la sensació d’haver perdut el control de les coses. Jo, que tinc un Excel mental des dels dotze anys del que havia de ser la meva vida i que he seguit fil per randa fins avui: matrícula d’honor a l’institut, cap suspens en la carrera de Medicina, una de les vint millors notes de la meva promoció al MIR. Marit (metge, com jo), fill, pis propi (a l’Eixample); amics, amigues, classes de pilates, dos sopars a l’any amb els companys de feina, diners per a una cangur. Què més vull. Què pot haver fallat. En quin punt exacte he perdut el fil del que se suposa que compon una-vida-feliç.

En realitat sí que ho sé: treballo cinquanta-nou hores a la setmana i, quan no estic treballant, tinc migranya i faig de mare. Penso que hauria de ser rica, tenint en compte la feina que faig i les hores que hi dedico, però comptant-ho, em surt a dotze euros l’hora, que és el mateix que cobrava un estiu mentre estudiava, que vaig fer de monitora d’esplai a Vall-de-roures. Així que entre els dos paguem la hipoteca, les extraescolars del Teo i les quotes del cotxe, però res d’anar quinze dies a les Maldives o a Punta Cana cada estiu. Al Gerard almenys se’l veu feliç amb la seva vida. A ell no li cal medicar-se; ell va a pàdel els dissabtes, a fer la cervesa després, té un grup de recerca, li fan entrevistes i no em pregunta mai com estic

ERNE

No dic que no m’alegre que estiguen les xiquetes per aquí. Claro que me les estimo. Lo que passa és que se’m fa estrany. Conviure amb elles pertany a la vida d’abans. Intento fer-ne una de nova, una que haigue triat jo. La Marga és igualeta que son pare. I la gran, bueno, la gran, ella no ho sap però la veritat és que un aire també l’hi té. S’assembla més a mi que la Marga, però segons quina expressió de la cara m’és totalment desconeguda. A vegades això em fa patir.

No dic que haigue fracassat en la seua criança. Suposo que si les mantens amb vida, els dones totes les oportunitats per ser el que vulguen (que elles haiguen volgut aprofitar-les o no ja no és cosa meua) i no se les veigue massa alterades ja es pot considerar un no fracàs. De la Marga sí que no m’esperava gran cosa, ja he dit que és igualeta que son pare i una tarambana. Té trenta-cinc anys i viu amb desconeguts a Barcelona, veigues tu; treballa a una floristeria, que ja està bé, però em pregunto cap on va la seua vida, si és que va a cap banda, o si és que simplement està esperant que passe res que l’hi revolucione. Des que va sortir amb Josep Maria de joveneta que no se li ha conegut cap altre nòvio-nòvio. Ni nòvia, ojo! Que a mi m’és igual. Ara, que sort que no va acabar amb Josep Maria perquè sons pares…