Un metre quadrat
Inici »
Aquest mes llegim:
Un metre quadrat / Un metro cuadrado de Llucia Ramis (Anagrama/Asteriode)
Amb presència de l’autora
Per què hem triat aquest llibre?
• Perquè malgrat podem ser acusats d’oportunisme, en les actuals circumstàncies, la realitat es que la tria d’aquest llibre va ser anterior a la situació actual que el fa especialment punyent.
• Perquè feia temps que volíem comptar amb una autora que ens sembla especialment interessant, amb una veu pròpia que és, al mateix temps, generacional i universal.
• Perquè el llibre, en la seva estructura, ofereix, des del punt de vista literari molt valor, al ser capaç de treballar la realitat amb les eines i els mètodes de la ficció més exigents.
• Perquè a través de la peripècia vital i sentimental de l’autora podem seguir un procés que ens ha portat on som: a un aparent atzucac del qual no sembla que, a hores d’ara, podem sortir sense canvis profunds al món que vivim.
• Perquè ens acompanyarà l’autora amb la qual podrem conversar, discutir i valorar l’obra.
Per saber-ne més:
Presentació de la versió en castellà del llibre.
Presentació de l’obra en la seva versió catalana (audio)
Entrevista amb l’autora a Zenda Libros
(*) També el podeu trobar a l’EBiblio en les seves versions catalana https://biblioteca.ebiblio.cat/info/un-metre-quadrat-00810366 i castellana https://biblioteca.ebiblio.cat/info/un-metro-cuadrado-00823785
Un tastet....
1995-1996
Carrer de Manuel de Falla · Sarrià · 08034 Barcelona · Any de construcció: 1967 · 77 metres quadrats · 40.000 pessetes (240 euros)
We need space to leave, we need space to feel we are part of the world, not a kind of piece of object in a box.
Creature Comforts,
NICK PARK
Acab de celebrar el meu primer aniversari a Barcelona. Hi vaig arribar fa set mesos, verge i amb el cor trencat. Són les cinc de la matinada d’un dissabte d’abril del 1996. Intent netejar l’escala, on qualcú ha buidat un extintor. Els darrers convidats han avisat quan se n’anaven: «Està tot blanc». La majoria eren de la meva classe de periodisme, però qui suposam autor de la gracieta venia de part de la meva companya de pis. Anaven junts al Monti-Sion de Palma. S’ha presentat amb uns amics de la residència militar que hi ha a un carrer de distància i amb una armilla salvavides que ha robat de l’avió.
Na Xisca i jo passam un pedaç per les juntes dels maons. La pols s’ha estès des del terrat fins al vestíbul. Vaig conèixer l’al·lota que vivia abans amb na Xisca en una festa, quan es disposava a deixar la seva habitació. Això va accelerar que me n’anàs d’una residència femenina per Nadal. No hauria aguantat gaire més temps. Sospitàvem que la duien unes monges lesbianes secularitzades. Ens punxaven el telèfon (se sentia el clic del supletori en despenjar-lo), ens obrien les cartes (asseguraven que per error), analitzaven com anàvem vestides i, si consideraven que la faldilla era massa curta o l’escot massa pronunciat (no va ser mai el meu cas), ens obligaven a canviar-nos. El menjar era tot fritada i el control de la directora no semblava deprimir les altres tant com a mi. Gairebé totes estudiaven medicina, empollaven sense parar. En matricular-me a ciències de la comunicació, no tenia cap intenció de ser periodista, sinó de fugir de Mallorca. Volia començar de zero a qualque lloc on no conegués ningú.
I aquí em teniu, granant una finca construïda durant el desarrollismo, molt a prop dels jardins de la Vil·la Amèlia, en un barri on els diumenges la gent passeja amb safates de pastissets per a l’àvia. He engreixat per culpa de la mala alimentació i les píndoles anticonceptives. Poc abans de venir, l’al·lot amb qui sortia a Mallorca em va deixar per una altra.
Trenta anys després, trob na Xisca a LinkedIn. Fa feina al bufet de son pare. Ens vàrem perdre la pista abans d’acabar la carrera. Entràrem juntes a la suposada vida adulta –amb torns de tasques domèstiques, anar a fer la compra, controlar despeses, estudiar–, ens divertírem força. Ella havia anat als jesuïtes, i jo a la pública; ella no bevia ni fumava, i jo feia pipades a qualque porro en societat i jugava al duret amb cervesa. D’ençà d’aleshores, no n’havia sabut res més.
Se m’ocorr que per ventura s’enfadà per qualque cosa que ignor o he oblidat. Potser perquè, a segon, vaig preferir traslladar-me a un pis de l’Eixample que queia a trossos. Vaig deixar les comoditats d’aquell lloc ideal on tot funcionava per un altre on, de ben poc, no saltàrem pels aires per culpa d’una cuina tan plena de greix que el gas no tancava bé. Supòs que Sarrià estava massa desconnectat del món que jo començava a conèixer. Vaig anar al desallotjament del cinema Princesa, i la policia atupà una companya de classe i en detengué una altra que després duria un local autogestionat al barri de Sants. Era un poc estrany començar a tenir amigues ocupes i viure en un sisè amb parquet, calefacció i un extintor a cada replà. A més, encara que la meva habitació era formidable i el llit de luxe, allò no deixava de ser ca na Xisca. Sempre ho seria. I cada vespre que en Pep vengués a visitar-me –va venir poc i breument, no s’hi quedà mai a dormir–, em sentiria incòmoda, fins i tot culpable, com si allò no estigués bé.
Però bé, no crec que na Xisca estigui enfadada amb mi. Simplement en aquella època no teníem mòbil i he estat difícil d’agendar. Quan vaig proposar-me escriure aquest llibre, vaig telefonar a ma mare per veure si tenia apuntades totes les meves adreces. N’han estat tantes, i he canviat tant de fix, que moltes les tatxà o les cobrí amb típex per apuntar a damunt la que venia després. Na Xisca hauria hagut de cercar-me a internet, si hagués volgut contactar amb mi, i no tenia cap motiu per fer-ho. Com tampoc el tenia jo. Fins ara.
Més informació:
UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es

