Seleccionar página
Club de lectura: A las dos serán las tres

Club de lectura: A las dos serán las tres

A las dos serán las tres

Inici » Arxius de 22/03/2024

Este mes leemos:

A las dos serán las tres

Con la presencia del autor Sergi Pàmies

Editorial:

Editorial Anagrama

¿Por qué hemos elegido este libro?

  • Porque es un libro de una calidad literaria extraordinaria
  • Porque nos gusta acercarnos en los libros de cuentos que nos exigen una lectura diversa y cuidadosa y Pàmies se ha convertido en un maestro indiscutible del género.
  • Porque nos gusta el acercamiento que hace el autor a la memoria con esta mezcla tan suya de ironía y respeto y sin ninguna nostalgia sentimental (en el peor sentido del término)
  • Porque por motivos familiares, la historia de Sergi Pàmies forma también parte de nuestra historia y él nos acerca a una mirada íntima y desmitificadora.
  • Porque podremos compartir con el autor nuestra lectura y su experiencia de escritor.

Una cata.....

LA SEGONA PERSONA
Endreçant armaris, ensopego amb la virginitat que vaig perdre la tardor del 1978. No recorda va que l’havia conservat com el pètal d’una rosa entre els fulls d’un llibre. De fet, el més habitual és que el pètal es panseixi sense veure mai més la llum. O que un dia, obrint el llibre, caigui, s’esquerdi, ens confronti amb la dificultat de rememorar res relacionat amb la rosa en qüestió i ens obligui a recollir-lo i a llençar-lo a les escombraries. Per sort, la virginitat no ha caigut i no he hagut d’ajupir-me per recompondre el trencaclosques del pètal. Més fossilitzada que pansida, ha aparegut compartint capsa amb un banderí del CSMG i dues cartes escrites per un dels nostres poetes nacionals.
Agafo el fòssil: la càrrega evocadora del vestigi m’empeny cap al passat amb una precisió mil.lesimal de latitud i longitud. La perplexitat s’imposa al valor arqueològic. Em veig amb quaranta quilos menys—un quilo per any—, compartint un plaer llargament anhelat. Aleshores, en els ambients que freqüentava, la virginitat ni tan sols servia com a tema de conversa i estava més ben vist no tenir-ne que conservar-la. I no recordar com, quan i amb qui l’havies perdut conferia galons en l’escalafó de la bohèmia. Parlo en general, és clar, perquè la noia amb qui compartia llit—admiradora de Julio Cortázar, bevedora de Torres 5—ja havia superat aquesta fase i jo no sabia si això m’havia de tranquil·litzar o fer-me témer qualsevol comparació.
Preveig que la virginitat m’ajudarà a acabar un text—l’encàrrec, ben pagat, d’una revista patrocinada pel Parlament Europeu—amb l’epígraf «Per què escric». És un tema tan poc original que encreuo els dits perquè cap dels col·legues que hi participen no hagi tingut la mateixa idea.
¿Què m’agradaria dir? Que per mi escriure no va ser la conseqüència de cap predestinació sinó d’una carambola de temps lliure i equilibri entre esforç, facilitat, atzar i satisfacció. La metàfora de la virginitat podria venir a tomb perquè, salvant les distàncies, l’ofici d’escriure segueix una lògica similar d’expectatives i de voluntat de seducció. Després de molts simulacres en solitud, i si els astres es confabulen a favor, pots acabar trobant algú amb qui perdre-la amb un vigor recíproc.
Per això he triat la segona persona del singular, perquè, igual que quan escric necessito interpel.lar un lector, en el sexe també és preferible que hi hagi algú—ho escric entre cometes—«a l’altre cantó». També m’atrau la idea de tractar una qüestió que, per pura lògica, s’acostuma a plantejar des del punt de vista femení.
Si el fòssil hagués aparegut en un altre moment, no se m’hauria acudit incorporar-lo al text. I aquí és on crec que poden intervenir, com a reforç, les dues cartes rescatades. Escrites a màquina (el poeta patia d’esclerosi múltiple i la seva dona li mecanografiava la correspondència), puc situar-les en el temps i deduir que devien coincidir amb la meva, diguem-ne, primera vegada. La primera carta és del 6 de setembre de 1978. Jo tenia divuit anys i en feia cinc que escrivia poemes saturats d’influències i pretensions. M’havia presentat a diversos premis i com a màxima distinció havia obtingut—dir-ne guanyar seria exagerat— un parell d’accèssits. Amb més voracitat que criteri, m’empassava tots els llibres de versos que corrien per casa, alguns dels quals els havia escrit el poeta. No el tenia com a referent perquè li agradava massa a la meva mare. L’esperit polític del moment—tothom sentia la necessitat de conèixer-se i contribuir a l’objectiu de, per dir-ho amb paraules d’aleshores, «treballar per un país i una societat més justos»—va propiciar que els pares i el poeta tinguessin certa amistat i que, esperonada per la meva insistència, la mare decidís enviar-li una selecció de poemes. Vull creure que, si els versos haguessin sigut una calamitat, no ho hauria fet. I que per evitar l’encegament consanguini devia buscar en algú solvent l’autoritat d’un diagnòstic fiable. Vist amb perspectiva, va ser un encert: no vaig trigar gaire a abandonar la poesia.
A la primera carta, el poeta afirma que m’escriu per dir-me que ha llegit els poemes «per sobre» i que no trigarà a respondre’m d’una manera més formal: «Aquesta carta només és perquè sàpigues que no m’he oblidat de tu i que sóc conscient del deute que t’he de pagar. Pots estar segur que així que pugui ho faré». Refugiant-me en la falsa modèstia, vaig atribuir aquestes paraules a l’amistat del poeta amb els pares. Íntimament, però, les vaig celebrar amb una eufòria semblant a la que devia intervenir en l’operació, igualment expectant, de perdre la virginitat. Un mes i mig més tard va arribar un altre sobre, idèntic a l’anterior. Segell de cinc pessetes a l’escaire superior dret amb la mateixa imatge del rei Joan Carles. Al dors, les famoses tres inicials del poeta i l’adreça (el número 13 d’un carrer costerut) d’un poble que encara no s’havia convertit en santuari patriòtic».
A diferència de la primera carta, escrita en un targetó, la segona ocupa les dues cares d’un full holandès amb interlineat atapeït i una quantitat d’informació que, tot i que l’he llegit més de cent vegades, encara no he paït.

Fecha:

30 de mayo de 2024
de 18:00 a 19:00 horas

Idioma:

Catalán

Lugar:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 – Barcelona

Coordina la actividad:

Glòria López Forcén

Espacio donde se realiza:

Aulas 6 – 7

Esta actividad (gratuita) requiere inscripción previa:

Inscríbete

Más información en el Centro:

UNED Barcelona
Av. Rio de Janeiro, 56-58
08016 Barcelona
93 396 80 59
activitats@barcelona.uned.es