T’estimo i això és un crit d’auxili. T’estimo i això és un fem-ho junts, sisplau. T’estimo encara que el món se’ns hagi desfet de cop. T’estimo malgrat aquest abisme de braços buits i les illes on m’he perdut.
Sumbawa és una illa que pertany a Indonèsia. Són uns quinze mil quilòmetres quadrats que treuen el caparró al mar de Flores, a l’oceà Índic. És un indret paradisíac, amb platges de sorra blanca i aigües cristal·lines. Potser n’has sentit a parlar perquè té molt potencial turístic. Surf, cascades, el tauró balena, pobles recòndits, gent autèntica. I, sobretot, el Tambora. És un volcà de més de dos mil set-cents metres d’altitud, amb un cràter de vuit quilòmetres de diàmetre i un de profunditat. I actiu, perillosament actiu.
De sobte, s’havia activat un silenci profund. Dos dies després de les abraçades i els petonets a la galta, dels hi som per a tot el que necessitis, de si et cal res només ho has de demanar, el món prosseguia el seu camí i jo em sentia buida i abandonada. Al mòbil, però, encara s’hi acumulaven els missatges, perquè enviar-ne un compromet ben poc. L’envies i ja està. No cal fer res més. Els llegia desganada, responia paraules neutres per cortesia, i l’abandonava a qualsevol racó de casa. El Tom i el Pep ja eren a l’escola. Tu havies sortit de viatge. Jo tenia l’ordinador al davant i desenes de correus de feina em miraven escèptics a l’espera de ser oberts. La vida volia continuar, però feia pujada.
Vaig penjar una foto de la mare a les xarxes. Una de no feia gaire, amb una gallina als braços, el Tom acariciant-la enriolat i el Pep gatejant per terra, brut com una guilla. La mare mirava la càmera amb un somriure aspre, el somriure de qui ha viscut perquè és el que toca fer, abnegada, complidora, acceptant rols i camins que mai no ha ni gosat de pensar que tenia alguna opció d’escollir. Després de la foto vam entrar a casa i vam dinar, i la mare no parava quieta, amunt i avall, sol·lícita, perquè a ningú no li faltés res, sempre servicial i activa.
El 1815, el Tambora es va activar. El 5 d’abril, un primer avís. Cinc dies més tard, una erupció demoníaca, gegantina, inadjectivable, la més gran registrada en la Història de la Humanitat. S’estima que cent seixanta quilòmetres cúbics de tota mena de materials van sortir del ventre de la bèstia. Plovien pedres grosses com mans, pertot arreu queia cendra tòxica. La muntanya s’havia convertit en una massa fluent de foc líquid.
En un tancar i obrir d’ulls, els parlants de la llengua de Tambora van morir tots. És el cas més paradigmàtic de la desaparició d’un idioma per motius naturals. Vet aquí una vegada una llengua, vet aquí una vegada, alehop, ja no hi ha llengua. Ni rastre de com aquella gent deien tinc set, què menjarem avui?, se m’ha clavat una punxa al peu esquerre, mare, on ets?
Fa gairebé tres anys, jo tenia mare i, alehop, ja no. Jo tenia una àncora, un refugi, un bàlsam. I em vaig quedar sense. M’agrada imaginar que en la llengua dels tambora la paraula mare tenia sinònims com aquests: àncora, refugi, bàlsam. Que deies àncora i la mare venia a portar-te aigua. Que deies refugi i la mare t’abraçava. Que deies bàlsam i la mare et curava una ferida. Però no ho sabrem mai, perquè no n’han quedat pistes, d’aquell idioma, i els lingüistes no són capaços de treure’n l’entrellat.
Els mesos després que nasqués el Tom, jo li telefonava molt, a la mare. I li enviava fotos i missatges per detallar-li el minut a minut del seu primer net. Fins que un dia em va dir que prou. Que per això tenia cotxe, oi? Estava farta de parlar amb maquinotes. Els de la Caixa,igual. Els del CAP, el mateix. I aquell dir bon dia a la persona que t’atén? I aquell somriure? I aquell saber que hi ha algú a l’altra banda? Tanta tecnologia i tanta fredor. Ni la cara que fa el teu metge de capçalera, no volen que sapiguem. Ella volia rostres movent-se, cossos expressant-se, palpar vida, existències de veritat. Vine sempre que vulguis, nena, ja ho saps, però el telèfon em fa sentir sola, és un fred autoimposat. Crec que tenia raó: autoimposat.
Hi anava menys del que m’hauria agradat, a veure-la, perquè hi ha tants alls i tantes cebes que al final tot es posposa. Una reunió de feina, una visita al pediatre, una rentadora per estendre, una mica de cansament, un molt de mandra.
Quan la visitava era tornar al niu. Si algun dia m’hi escapava sense el Tom ni el Pep, era de nou la nena petita que explica com li ha anat a l’escola, quina amiga l’ha fet enfadar, el dibuix tan bonic que li ha quedat. A tu, mare, t’he fet molt alta i amb el vestit aquell de quan estàs contenta, saps quin vull dir? I ella s’inflava.
Menjava sense haver de preocupar-me per pensar en el menú, sense preguntar-me si quedava fruita per a les postres. Tampoc no ficava res al rentaplats, i desparar taula, justet, justet. La mare podia amb tot i ho volia fer tot ella. Emporta’t uns quants ous, també. I tinc fricandó, agafa’n. I etcètera. Omplir-nos la panxa a tots quatre era la seva forma d’estimar-nos i fer-nos-ho saber, però sense que es notés gaire. Perquè la mare volia veure’ns en persona, però després era molt reticent a expressar emocions. Com una fredor ancestral, cultural, apresa generació rere generació, perquè per sobreviure al poble no calen sentiments ni abraçades sinó bones collites.
Després de l’erupció del Tambora, el diòxid de sofre expulsat pel volcà va enfilar-se desenes de quilòmetres, va abraçar l’estratosfera i, al cap d’uns mesos, es va escampar per tot el planeta, especialment per l’hemisferi nord. El caos climàtic que va provocar es continua estudiant avui dia: van baixar les temperatures i va esdevenir-se el període més ennuvolat i plujós del mil·lenni, fins al punt que el 1816 és conegut com «l’any sense estiu».
Eren bonics, els quinze dies d’agost que anàvem a passar al poble amb la mare. Ho vam començar a fer quan jo em vaig quedar embarassada del Tom, i ja es va instaurar com una tradició. Les tradicions comencen així, per casualitat, i a poc a poc es van establint. Si romanen un cert temps, acabem creient que són de tota la vida, i això ja és prou motiu per no perdre-les. L’ésser humà cerca rutines per sentir-se segur. Amb els nanos tothom ens ho diu: les mares d’altres nens, els amics, les mestres, els llibres de criança que se’ns acumulen a la tauleta de nit.
Però molt abans d’aquesta tradició jo no tenia fills ni parella i havia marxat del poble per estudiar i obrir horitzons. I retornava al cau familiar els caps de setmana, i la mare m’esperava amb tàpers, jerseis apedaçats i consells severíssims: gasta poc, nena, que els diners de la beca són per estudiar, no per anar als bars.
(*) También lo puedes encontrar en la EBiblio : https://biblioteca.ebiblio.cat/info/somiavem-una-illa-00755510
