Una entrevista per conèixer millor l’autora

Una conversa sobre la novel·la amb l’escriptora Julia Navarro (Presentació a la Rae de la versió castellana)

Una conversa en profunditat sobre la novel·la

També el podeu trobar a l’EBiblio :
https://biblioteca.ebiblio.cat/info/una-ombra-blanca-00713133 
https://biblioteca.ebiblio.cat/info/una-sombra-blanca-00732611 

I

Li havia passat altres vegades. Potser perquè estava acostumada a memoritzar. Però mai una frase, «el temps amortallat per teranyines de boira», li havia quedat gravada d’una manera tan insistent, assegurava, sense recordar on l’havia llegida. ¿En una novel·la de Coetzee, el seu autor predilecte, del qual solia endur-se algun llibre en els viatges? ¿O potser en el libretto que acompanyava una partitura? En rebia força. Sovint de joves compositors, o no tan joves, demanant-li suport per a poder estrenar l’òpera. Uns li asseguraven que tot seria més fàcil si ella acceptava el paper escrit a la seva mida, pensant en la seva veu excepcional. Altres es conformaven amb els seus consells, que tindrien sempre en compte, solien insistir, encara que el que veritablement sol·licitaven, de manera més o menys encoberta, era l’ajut d’una recomanació.
Repetia en veu alta la frase, tan literària, massa llibresca, però que ni pintada per traduir amb paraules, deia, el que li havia succeït durant aquell «temps amortallat» al qual necessitava tornar. Només així es diluiria la boira que li permetria contemplar-lo, després de netejar les teranyines que el cobrien. Si era capaç de fer-ho, podria respirar a plaer. En cas contrari, tornaria a l’angoixa de tantes nits. A les seves pors intermitents, l’origen de les quals era allà, en aquell passat a què havia decidit enfrontar-se. I per això em va fer escriure al seu representant per exigir que durant un any anul·lés o ajornés tots els contractes signats, li agradés o no, li costés molt o poc esforç. La seva decisió era irrevocable.
S’havia compromès amb si mateixa a enfrontar-se amb «el temps amortallat» quan Pandora Brunellesky, pocs mesos abans de morir-se, li va explicar què havia passat a Fosclluc, després de marxar del poble. A partir d’aquell moment la seva obsessió fou aclarir els fets. No sabia quant de temps l’ocuparia retornar el bon nom a qui havia estat considerat culpable i era innocent i, per contra, assenyalar el culpable, ni si comptaria amb l’ajut dels testimonis, en especial de Tina. Però no li importava emprar setmanes, mesos, el que calgués. Ho considerava necessari. A més, tenia el convenciment que allunyar-se dels escenaris durant un temps no li impediria tornar quan volgués i com volgués. Havia triomfat, s’havia convertit en una de les millors sopranos del món, i era respectada i admirada en tots els teatres del planeta.
Tal vegada necessitava un any sabàtic, més ben dit, sanàtic. I va triar ben a posta la paraula, i així ho va comunicar a Hans Meyer, el seu representant. Un any per a llevar la pols i netejar les teranyines, encara que acabés ratllant aquestes dues darreres frases i no les inclogués en la carta que, finalment jo, Rose Barnes, la seva secretària, vaig passar en net i vaig enviar per correu electrònic. Va suposar que a Hans, tan exquisit, aquestes referències a la neteja domèstica li semblarien impròpies d’una diva de la seva categoria, per més que en conegués els orígens humils i les dificultats amb què havia arribat fins a dalt de tot. Ben segur que Hans s’enfadaria i consideraria que el «sanàtic» que demanava era un caprici intolerable. Un caprici que intentaria impedir fos com fora.
Tant Barbara Simpson com jo sabíem —no era difícil coneixent-lo— com protestaria, i tot el que li diria, primer per telèfon i després directament, en persona, presentant-se de manera immediata a Nova York en el primer vol que pogués agafar des de Londres:
—Estàs sonada? T’has tornat boja? Si incompleixes els contractes qui sap si et tornaran a contractar. No t’adones del desprestigi que comporta? A banda, són molts milions de dòlars els que deixem d’ingressar —i això sí que li importava per damunt de qualsevol altra cosa.
Hans es passejaria d’un cantó a l’altre de la sala una bona estona. Després s’asseuria i, inquiet, s’aixecaria altre cop i, sempre sense deixar de parlar, faria referència als inicis de la carrera de la soprano, a la seva consolidació, gràcies a la seva feina. A la feina d’ambdós, puntualitzaria immediatament, tot just abans que ella l’interrompés amb un dels seus «Prou!» i el manés callar. I ell no diria res durant uns minuts, però aviat continuaria i li suplicaria:
—Pel que més vulguis, Barb, ara no, espera. Més endavant, d’aquí cinc anys ho puc negociar. Però l’any que ve, no. No. De cap manera.
Fins i tot —Hans era l’únic dels que envoltàvem la Simpson que gosava alçar-li la veu— l’amenaçaria:
—No. No ho penso tolerar. Si em fas això, ja pots cercar un altre representant, i jo soc el millor, prou que ho saps. A més, pensa en el públic. Creuran que estàs acabada. Vols abandonar la teva carrera? Un any sense cantar! Impossible. Un any sense trepitjar un teatre! Els teus seguidors no ho acceptaran. T’esperen els milanesos, els venecians, els napolitans, els londinencs, els catalans, els berlinesos, els australians…
Barbara el corregia. Hans en la seva fúria equivocava l’ordre. Per contra, ella tenia molt present els teatres on havia d’actuar durant aquella temporada, a partir de finals de setembre. Els contractes signats eren: primer el Covent Garden, després, la Scala, la Fenice, San Carlo, el Liceu, el Metropolitan i finalment el Sydney Opera House…
Però ara tant li feia, perquè les coses havien succeït d’una altra manera: inesperada, torta i perillosa. El «sanàtic» s’havia convertit en obligatori, per prescripció facultativa. I calia que Hans ho acceptés, sense discussió.
Els metges li havien exigit que fes un parèntesi llarg, no fos cas que la sort que havia tingut se n’anés en orris. Havia estat entre la vida i la mort. Fins i tot en la mort, perquè els seus paràmetres vitals, durant uns instants, foren una línia inexpressiva, però van aconseguir reanimar-la. El cor va tornar a bombar i el cervell, a rebre oxigen, i la respiració es va anar compassant.
Tal vegada havia tornat a la vida perquè no volia morir. Encara no. Abans havia de resoldre l’assumpte que l’obsessionava. No podia anar-se’n. No podia descansar i, no obstant això, havia tingut la percepció d’haver marxat, d’estar fora del seu cos, embolcallada d’una claror infinita, en la qual anaven formant-se els colors de l’arc de Sant Martí, en una calma absoluta.
Aquestes sensacions, però, les va recobrar després. Primer va passar un temps en una mena de nebulosa, un magma viscós en el qual semblava haver-se acomodat, en aparença sense sentir res, sota els efectes dels medicaments, a l’espera que, a poc a poc, sense un dolor excessiu i amb el mínim desgast, pogués anar reaccionant.
No van ser els ulls el que va obrir primer sinó les orelles i el que va sentir no pertanyia al present. Venia d’un altre lloc, un lloc que estava molt lluny. Tan lluny com la seva infantesa.